UN SECRET MOLT BEN GUARDAT
Dia George Bernard Shaw que “No hi ha secret millor guardat que aquell que tots coneixen”. Recorde en una conferencia sobre temes ambientals, un dels ponents, un cientific americà, que quedà molt impressionat per la ciutat de Valencia, se llamentava que tinguerem el “secret millor guardat d'Europa”. Tots els valencians sabem que el Sant Caliç està en nostra ciutat. Que la primera novela del mon s'escrigue aci i en valencià. Que la primera expedicio de Colon fon finançada per un valencià. Que tenim espais naturals en una varietat de fauna i flora unics en el planeta. Una gastronomia sublim mes alla de l'omnipresent paella i tantes atres coses que creem que tot el mon fora de nostres fronteres, per la seua gran importancia ho sap, pero no es aixina. Pensar que tot el mon coneix lo que tenim, fa que no ho promocionem, mos remenem en l'autocomplaença i acaba sent un secret. Som aixina.
En un curs d'estiu ya fa uns quants anys, ¡ay l'enyor! Un ponent feu una relacio dels parcs naturals del Regne de Valencia entre chapulls, boscs, serres llitorals i interiors, pero noti que se deixaven un. En la tanda de preguntes me referi ad ell i pregunti perque sent un espai tan gran, en tanta biodiversitat i per a mi molt important: sense apenes presencia de poblacions que puguen alterar la vida salvage, com era possible que no fora Parc Natural. El ponent va somriure i me respongue: per a que ningu vaja a visitar-ho i desbalafiar-ho.
Quan un lloc se declara Parc Natural, en realitat si mirem qualsevol mapa en internet vorem que queda inclos en lo que se crida “espais naturals protegits”. Es crea esta etiqueta per a conservar-ho. I se conserva perque està en perill. Es crearen infraestructures, personal especialisat, un presupost (casi sempre magre) i una serie de mesures per a la seua recuperacio i per al seu goig responsable, vigilat i acotat, del mateix.
Per tant, existixen llocs que tambe podrien entrar en la categoria d'estos espais, pero no tenen este distintiu no per ser inferiors en biodiversitat o ser molt menuts, sino per permaneixer inalterats. Llunt de l'intervencio de l'home. L'espai al que me referixc, el coneixen molts valencians, pero al no ser Parc Natural, permaneix en l'anonimat i casi ningu el visita. En 2007, “ecologistas en acción”, arreplegà firmes per a que fora declarat Parc Natural, l’iniciativa no properà. En les memories de gestio d'espais naturals, no consta que, encara que se destina un presupost i mijos per a la seua vigilancia i proteccio, no consta com a Parc Natural o Espai Natural Protegit. Si mirem qualsevol mapa d'estos dos indicatius, no apareix.
Crec que lo mes curios de l'assunt, radica en que tampoc es un lloc menut en el que siga facil no donar en ell. Res mes llunt de la realitat: La seua extensio (faig els calculs a ull veent el pla) pot que aplegue a casi el 20% de l'extensio total de la provincia contant 3 moles i el massiç principal al centre. Nomes este es de 2350 Km2. Dia Cavanilles que era “centre i punt d'unio dels monts escampats per tot el reyno de Valencia”. No es un lloc que passe precisament inadvertit. Lo que ocorre, es que es de dificil acces. La seua topografia pot que siga una maravella per a alguns, pero un malson per al restant. Per la part nort, es accessible nomes a una de les moles. Per l'oest, ho es, pero nomes tambe a una part d'ell. Pel sur, tambe inaccessible a gran part d'este i per l'est, existix l'unic acces que permet aplegar al massiç central. El recorregut es ya de per si dificil i sinuos nomes per a accedir a les dos uniques poblacions que existixen en el seu interior, pero molt escorades a la periferia del massiç cap a l’est i el restant del trayecte, practicament nomes queda reservat per a vehiculs 4X4. En alguns casos, les fortes pluges destrossen els camins i els menuts ponts que salven els numerosos barrancs que circulen en el seu interior. De fet, este lloc fon la zona zero de la famosa riuada del 82. Les forces de la naturalea que se desencadenen en este lloc son impressionants.
Una volta, anarem per a visitar un abric natural dels molts que hi ha al ser un lloc ric en pedra calcarea i a on se troba possiblement unes de les pintures rupestres del paleolitic mes emblematiques en territori valencià. Fon impossible accedir en coche i la caminada durà lo que nostra paciencia, que era molta. Donarem mija volta al final.
Al ser de clima mediterraneu, la major part de la vegetacio consistix en pins carrascos i rodenos, llentiscles, margallons, argilagues, romers i timons, encara que la part central que se salvà dels grans incendis que pati en el passat, alberga un magnific bosc de carrasques. En alguns barrancs se conserven fleixos i alborsers.
La fauna es molt rica. Es per aço per lo que, en el 73, l'antic ICONA (quant de mal has fet quan has volgut), converti este espai en Reserva Nacional de Caça. ¡Vaja un premi! Aço acabà quan la Generalitat assumi la competencia. Podem trobar cabres monteses i muflons en gran quantitat. De fet, massa, al no haver un depredador natural. Hi ha superpoblacio i en este cas justifique, en la meua opinio, l'intervencio de l'home per a buscar l'equilibri. Tambe hi ha porcs jabalins i rabosots (com no) perdius i ginetes. Per l'aire, mos trobem en l'aguila perdiuera i la calçada. Tambe el falco pelegri i rapaços nocturnes com mussols i obiles.
Dia Manuel Azaña en ironia que “En Espanya la millor manera de guardar un secret es escriure un llibre”. No aspire a tant, nomes escriure estes llinies i dir que hi ha un lloc que com dia al principi d'este text Bernard Shaw, tots coneixem, pero per aixo seguix sent un secret. Sabem a on està. Podem intentar visitar-lo, pero no digam el seu nom. No el convertim en un Parc Natural.
Ramon Sanesteban