50 anys sense Nicolau Primitu (1877-1971)
Primitiu fon u dels personages mes destacats del sigle passat, naixque en Sueca i faltà el 11 de novembre de 1971 en Valencia. Perit mecanic, inventor, mecenes, empresari, investigador d'arqueologia i toponimia, activiste incansable (el seu exlibris era: treballar, persistir, esperar) i posà negre sobre blanc les seues vivencies (de 1916 a 1965). Ademes, fon deca del Centre de Cultura Valenciana (1956-1962); dos vegades president de Lo Rat Penat (1932-1935 / 1958-1961); presidi Proa (1935-1936); dirigi l'editorial Sicània (1955-1967) i la revista del mateix nom (1958-1959).
En el curs de la guerra civil recuperà milers d'archius i documents importants que entregà a l'Archiu del Regne de Valencia i sobre els seus llibres construiren la Biblioteca Valenciana de San Miquel dels Reis.
Les accions de Primitiu resulten algunes vegades equivoques o negatives per als interessos valencianistes. Hi ha una clau en el seu pensament que ordena tota la seua actuacio i obri el pany de la comprensio. Era un home de talant conciliador, es dia, que en sa casa mai s'alçà la veu. Coneixedor de la divisio dels valencians en tres grups (valencianistes, pancatalanistes i castellanistes) potencià la mata de junc, casi a qualsevol preu. Havia de frenar el pancatalanisme perque aço activava l'anticatalanisme i impedia la concordia necessaria. Feu del voluntarisme el fulcre i edificà el seu proyecte en "l'aliança anglo-luso-valenciana contra Castella". L'idea clarifinant fa molt de mal, el sicolec Paul Watzlawick explicà que les persones, en ocasions, consideren una opinio o creença com l'unica verdadera i descarten unes atres alternatives, ignoren els fets empirics que la desmenten o els inconvenients que genera, aixina, tot es instrumentalisat per a conseguir-la, es quan el fi justifica els mijos i tot acaba destrossat.
Si el gentilici o el nom de la llengua era un problema, llavors s'inventava un concepte neutral que agradara a tots, per a que se sumaren al seu proyecte politic; l'original formulacio, que ningu segui, era denominar al conjunt com 'Bacàvia' (Balears, Catalunya i Valencia) i 'bacava' al nom de l'idioma. Desconegue l'efecte Concorde, la tendencia a perseverar en un proposit en el que s'ha invertit molt i no abandonar-lo a pesar dels fracassos; destinar mes recursos nomes genera mes perdua.
Al separar la politica de la cultura comete el seu gran erro perque deixà en segon pla la normativa llingüistica. Des de principis del sigle XX, l'escritor catala Antoni Rovira deixà escrit que per l'unitat de la llengua s'arribaria a l'unitat politica, l'ignorancia o l'oblit d'esta prediccio ha segut letal. Es de veres que l'estandart idiomatic de Primitiu era sui generis –erigit sobre les bases ortografiques de Castello perque no volia fer batalla per unes normes–, introdui formes autoctones marcant la distancia sobre les consolidades, es dir, les que catalanisaren al poc de firmar-les. Reconegue sacrificar el seu amor propi per la fraternitat dels valencians. Antepondre l'unitat contra el centralisme sobre la realitat provocà el seu fracas personal.
Tampoc entengue que les normes ortografiques son el cor del programa d'investigacio valencianiste i catalaniste, per aço l'eleccio d'unes o d'unes atres implica cosmovisions diferents. Convixque, com tots els valencianistes de primer terç de sigle XX, en pancatalanistes com Carles Salvador, Josep Giner, Enric Valor, Francesc Ferrer, Vicent Badia, etc., i els publicà obres. Negocià en Salvador per a que corregira llibres en l'editorial i l'ultima obra impresa fon el Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1967) de Francesc Ferrer. Els companyons de viage eren un matrimoni de conveniencia i es que el nostre moviment es dilui com un sucre despuix de la firma de les bases ortografiques de Castello. Una vegada faltaren els millors: Rafel Trullenque, Rossent Gumiel o Gaetà Huguet –Fullana, en la vila de Madrit, ni estava ni se l'esperava–, soportar el pes de LRP –dia que li donava mes faena que un porc i estava ple d'individus poc implicats– en les esquenes junt a l'iconoclasta, francotirador i rebel Josep Maria Bayarri era una carrega molt pesada –no tingueren entre ells una gran sintonia–.
No pogue crear un front comu valencianiste perque eren illes desperdigolades i molts no donaren el pas avant. Baix les seues ales i finançament els pancatalanistes estigueren relativament comodos, pero restringits o llimitats.
A partir dels anys 40, els dos grups que lideraven el pancatalanisme, LRP o Torre, no deixaren lloc per a un valencianisme actiu ni coordinat, que dorgue en les catacumbes durant decades, abans de brollar a finals del 70.
La foto de la familia mes proxima favorix que alguns interpreten que era partidari de la tercera via (endoheregia pancatalanista), pero ni una cosa ni l'atra; encara que no sempre posà facil la seua categorisacio. No era un element prototipic encasellable, era geni i figura –per a lo bo i per a lo roïn–, mai nomenà al valencià com a catala, pero s'enrocà en la vella idea de l'orige comu occitaniste: les tres branques d'un mateix arbre. Defenia l'autonomia del valencià i el respecte que mereix el nostre poble, mai escrigue que fora un dialecte del catala; en els seus escrits i la seua correspondencia està documentada la preocupacio per una catalanisacio que no li agradava gens ni miqueta, per lo tant, ell no pot ser considerat membre d'este grup. En El Camí (1934) ho deixà ben clar: "¿hi haurà algú qui seriosament crega que se li puga parlar de llengua catalana i de pancatalanisme, sense que el poble entenga que es tracta d'un canvi de centralisme? [...] per lo que el pancatalanisme dels valencianistes, si més no, és un element disolvent i retardatari del nostre moviment de renaixença, element que ens cal bandejar del valencianisme enèrgicament".
Mesclava possibilisme, bonisme i ingenuitat en identiques proporcions, per aço part del seu llegat acabà malbaratat. El coctel mortal es: pusilanimitat, ignorancia i germanor. La triada perversa ha sigut sempre negativa per a la nostra societat perque el colofo es la complaença, la resignacio o la rendicio. Tambe vullc remarcar que es trobava molt a soles i aço explica les companyies perilloses, qui no pot collir... espigola. La concordia sona molt be, es una paraula d'exit, pero moltes vegades va acompanyada d'un fals consens com foren les bases de Castello i la AVLl, el cementeri del valencianisme. Consens i catalanisacio son practicament sinonims, cada vegada que escolte la primera paraula ya sap lo que ve darrere.
Es hora, d'una vegada per totes, de dependre de l'historia i evitar ser presa dels caçadors dels pardals bovos. Deprenga'm dels seus erros, fem de la consistencia, l'estricta obediencia valenciana i la denuncia dels embolicadors, en poc trellat, els nostres principis per a fer la nacio que volia Primitiu: "No mireu puix, al Centre ni a Catalunya. Mireu cap a Valencia endins, remogau les cendres i encengau flamerades de patriotisme que'ns porten a reconstruir la personalitat valenciana, referent, sus la seua sustantivitat, l'edifici que ens calga per a ser una gran nacionalitat. I eixe será el ver valencianisme, el valencianisme rònec d'una Valencia estricta".
J. Masia