Continua l'acidificacio dels mars
Des d’el començament de la revolucio industrial a mijans del segle XVIII les activitats antropogeniques han produït un considerable increment de les emissions atmosferiques de CO2 aumentant les concentracions de 280 a 385 parts per millo (ppm). Ara, la concentracio de CO2 en l’atmosfera es superior a la dels ultims 800.000 anys i probablement a la dels ultims 20 millons d’anys esperant-se que a lo llarc de les proximes decades s’eleven de forma significativa tant les temperatures de l’atmosfera com la dels oceans.
Atres senyes preocupants indiquen que els mars han absorbit unes 525.000 tonellades de dioxit de carbono de l’atmosfera es a dir al voltant d’un terç de les emissions de carbono d’orige antropogenic. Est efecte ha tingut repercussions positives sobre la humanitat al reduïr de forma important els nivells de gasos d’efecte hivernacul en l’atmosfera i minimisar alguns impactes del calfament global. En tot i aixo tambe ha portat perjuins sobre la composicio quimica i biologica de la mar. Per mig d’estudis hidrografics i de modelisacio observem una disminucio del pH de l’aigua com a conseqüencia de l’absorcio del dioxit de carbono (figura 1).
CO2 + H2O <-----> H2CO3 <------> HCO-3 + H+ <------> CO2-3 + H+
Figura 1. Reaccio d’acidificacio de l’aigua degut a la presencia de dioxit de carbono.
El pH de les aigües superficials de l’ocea ya ha disminuit al voltant de 0,1 unitats, passant de 8,21 a 8,10 des d’el començament de la revolucio industrial. Els calculs, basats en el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climatic (IPCC) de situacions d’emissions de CO2 i els models acoplats ocea-atmosfera, preveuen que en 2050 els nivells atmosferics de dioxit de carbono podrien alcançar mes de 500 ppm i quan acabara el segle este valor podria superar les 800 ppm. Este fenomen causaria en 2100 una baixada del pH de 0.3 unitats.
La reduccio del pH de l’aigua de mar tambe reduix la disponibilitat de ions carbonat en el mig; estos deuen estar en proporcio suficient per a la formacio de les parts carbonatades d’organismes com els corals, equinoderms, gasteropodos, plancton o marisc (Image 1).
Image 1. El CO2 es corrosiu per a les closques i esquelets de molts organismes marins. En l’image podem vore dos especies plancton calcareu: Rhabdosphaera (esquerra) i Gephyrocapsa (dreta).
Este fenomen d’acidificacio de l’ocea tindrà en les decades vinents importants repercussions en processos biologics i geoquimics. U dels problemes apareix perque els organismes calcificats representen la font d’aliment d’atres animals que es troben per damunt en la cadena trofica; si el seu creiximent es veu afectat el desenroll dels seus predadors es vorà condicionat trencant-se posiblement l’equilibri. La desaparicio dels cecs de coral perjudica greument a les zones costeres ya que juguen un paper de proteccio front a tormentes ademes de trobar-se en regions que disponen de gran diversitat ecologica. Grans arees del Carib i Australia es veuen beneficiades pel coral que proporciona proteccio, abundants recursos peixquers i atrau al turisme de qualitat.
La preocupacio dels cientifics advertint dels impactes ecologics i economics ha contribuït a aumentar la sensibilisacio social aixina com una gran implicacio dels agents involucrats en l’industria peixquera.