Manuela Solis i Claràs (Valencia, 1862-1910)

L’historia universal està plena de dones extraordinaries que destacaren en molts diversos camps i marcaren una diferencia en l’evolucio cultural i cientifica del seu temps; pero, en molts casos, han passat desapercebudes, ignorades en els llibres d’historia i desconegudes per la gent. Si mirem arrere en la llarga historia del Regne de Valencia trobarém a moltes d’estes dones brillants que trencaren les barreres de la seua epoca. De les diverses dones valencianes de les que es parlà en la conferencia “Dones Valencianes en l’Historia” de l’Institut d’Estudis Valencians en 2019 en motiu del Dia de la Dona, una de les millors documentades fon la mege Manuela Solís i Claràs, coneguda per ser la primera dona en obtindre la llicenciatura de medicina en l’Universitat de Valencia.

Manuela naixque en una familia culta. Son pare, Prudencio Solís i Miguel, professor-catedratic, estigue involucrat en la demanda de reformes educatives i participà en diversos congressos de pedagogia; sa mare, Manuela de Claràs i Lopez, dedicada a les labors de la llar. El matrimoni s’establi en Valencia a mitant del segle XIX, ciutat en la que naixqueren els seus fills: Leon, Manuela, Ramona, Concepción, Prudencio i Elisa. En 1861 naixque Manuela, en el carrer Juristes, 2. El seu germa Leon, tambe mege, aplegà a ser professor de medicina en l’universitat.

A pesar del clima d’hostilitat generalisat cap a l’educacio femenina, Manuela Solís pogue cursar els estudis de Bachillerat, que finalisà en 1882 en extraordinaries calificacions. Eixe mateix any ingressà en la Facultat de Medicina de l’Universitat de Valencia, sent una de les pioneres en cursar estudis superiors (des de 1874 fins a 1889 nomes 7 dones conseguiren accedir), obtenint el titul de Llicenciada en Medicina i Cirugia en 1889 en notes excelents en totes les assignatures.

Es traslladà a Madrit a on ingressà en el Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa, centre a on s’estudiaven i aplicaven els ultims alvanços en cirugía. En 1891 s’instala en Paris per a millorar en la seua especialisacio, la ginecologia, entrant en la Clinica de Parts de la Facultat de Medicina de Paris, a on treballà en alguns dels obstetres mes revolucionaris i destacats del moment, com ho foren els doctors Tarnier, Varnier, Pinard i Pozzi, inventors de practiques i instruments pioners en el camp de la ginecología, que Manuela aplicaria en les seues practiques quan, uns anys mes tart, torna a Valencia, a on treballà com a ginecologa en l’acolliment i reconeiximent de la societat valenciana. No obstant, ha de traslladar-se novament a Madrit pel seu matrimoni, passant una etapa dificil, ya que eixa societat no veïa en bons ulls a una dona en autoritat de mege especialisada, i molt manco, que una dona casada treballara. Encara aixina, Manuela continuà treballant tant en cliniques privades com en institucions benefiques i atres centres com els asils Cuna de Jesús, Real Hermandad de Esperanza i Real Policlinica del Socorro. El seu treball en dones fadrines que s’havien quedat en estat dirigi parcialment els seus treballs cap a l’ajuda a dones en manco recursos i problemes socials.

En 1905 defen la seua tesis doctoral “El cordo umbilical”, obtenint el doctorat en calificacions d’excelencia. Gracies a la seua labor cientifica i social finalment obte el reconeiximent social i academic, sent elegida membre de la Societat Espanyola de Ginecología en 1906, i inclus protagonisant articuls de prensa que destaquen la seua figura pionera en Espanya com a la primera dona en anar a Paris per a dedicar-se a la ciencia, que despertava l’interes dels gran Mestres per la seua inteligencia; de fet, en 1907, Santiago Ramón i Cajal, que havia segut mestre seu, prologa el llibre de Manuela Higiene del embarazo y de la primera infancia, en el qual vol instruir a les mares sobre com cuidar de la seua salut durant l’embaràs i post-part, aixina com dels chiquets durant els seus primers mesos de vida. Este llibre fon fonamental en l’epoca de consolidacio de les idees higienistes i, especialment, de l’expansio de l’educacio a capes socials mes baixes que no tenien coneiximents basics, aixina com de l’incorporacio de les dones a l’educacio i el treball seguint les noves idees de la modernitat.

Manuela Solis i Claràs faltà en Valencia pocs anys despuix de la publicacio del seu llibre, en 1910, havent contribuit a lo llarc de la seua vida a la millora de la salut i l’higiene de les dones, pero tambe de la seua posicio social i laboral. En el seu treball no nomes va assistir medicament a les dones, sino que, gracies a la seua trayectoria, contribui a l’alvanç cap a una societat mes igualitaria. Inclus l’any de la seua mort fon significatiu ya que marcà el dret i igualtat d’acces a tots els graus d’educacio per a dones i homens.

Actualment varies iniciatives volen recordar la figura de Manuela Solis i Claràs: des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart-Mislata i un any mes tart un carrer del barri de la Font de Sant Lluis en Valencia Ciutat rebe el seu nom; ademes, el Premi de Creacio de l’Institut d’Estudis Valencians que es convoca anualment des de 2019 rep tambe el nom de Manuela Solís i Claràs en homenage a esta dona pionera valenciana.

Sandra Ombuena i Benlloch

Historiadora

Membre de la Seccio d’Historia i Etnologia de l’Institut d’Estudis Valencians

Tots els dies 9 Març de 2022